Quan es produeix la defunció d’una persona, cal realitzar una sèrie de gestions administratives i funeràries fins a donar al cadàver una destinació final. D’acord amb el Reglament de policia sanitària mortuòria de Catalunya, aprovat pel Decret 297/1997, de 25 de novembre, les destinacions finals del cadàver són, amb caràcter general, la inhumació, la incineració o, en els supòsits previstos legalment, la immersió en alta mar.

La inhumació consisteix en el dipòsit del cadàver en una sepultura autoritzada, d’acord amb la normativa sanitària mortuòria i amb el reglament del cementiri corresponent. La gestió de la inhumació implica, entre d’altres, disposar de la documentació acreditativa de la defunció i de la corresponent autorització o llicència que sigui exigible, així com de l’autorització d’ús de la sepultura quan es tracti d’un cementiri municipal.

La incineració o cremació, per la seva banda, consisteix en la reducció del cadàver a cendres mitjançant l’acció de la calor. El Decret 297/1997 estableix que els cadàvers poden ser incinerats amb independència de la causa de la mort, amb les excepcions previstes per la normativa, i regula específicament la documentació necessària per a la seva pràctica.

Com es tramita una incineració?

D’acord amb l’article 16.2 del Decret 297/1997, la sol·licitud d’incineració s’ha d’adreçar a l’entitat responsable del crematori o instal·lació incineradora i s’ha d’acompanyar de la documentació exigida per la normativa. Entre aquesta documentació hi figura el certificat mèdic de defunció i la llicència d’enterrament. Quan es tracta d’un cadàver sotmès a intervenció judicial, també cal aportar la resolució del jutjat competent en què consti la no-oposició a la incineració.

En la pràctica, la gestió d’aquesta documentació acostuma a ser realitzada per la funerària contractada per la família, que coordina les diferents actuacions necessàries amb el Registre Civil, el cementiri, el crematori i, si escau, l’autoritat judicial.

Així mateix, en la tramitació del servei d’incineració pot requerir-se l’acreditació de la voluntat expressada pel difunt respecte de la destinació del seu cadàver o, si aquesta no consta, la manifestació o autorització de les persones que correspongui segons la normativa aplicable i, en particular, segons el reglament del servei o del cementiri corresponent.

Les cendres resultants de la incineració s’han de dipositar en una urna que permeti identificar el difunt a qui corresponen. El Reglament estableix, a més, que el transport o el dipòsit posterior de les urnes de cendres no està subjecte a les mateixes exigències sanitàries aplicables al transport del cadàver.

Qui decideix si una persona difunta és inhumada o incinerada?

En primer lloc, cal respectar, sempre que sigui possible i dins dels límits establerts per la normativa, la voluntat manifestada per la persona difunta sobre la destinació del seu cadàver. Aquesta voluntat pot haver estat expressada per escrit o, en determinats casos, pot ser acreditada per altres mitjans admesos.

Quan no consta una voluntat expressa del difunt, la decisió correspondrà a les persones legitimades per actuar en nom seu d’acord amb la normativa aplicable. En aquest àmbit, la normativa funerària catalana utilitza l'expressió «parents més propers» sense establir en el Decret 297/1997 un ordre successori detallat equivalent al que es proposava en la normativa anterior.

Per aquest motiu, no seria recomanable afirmar actualment, com a regla general derivada de la Llei 40/1991, que l'ordre és necessàriament el següent: fills i descendents; cònjuge; ascendents; parents col·laterals.

La Llei 40/1991, de 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, ja no és vigent; el dret successori català es troba actualment regulat pel llibre quart del Codi civil de Catalunya.

Per tant, en cas que no existeixi una manifestació clara de la voluntat del difunt i hi hagi desacord entre familiars, la determinació de qui està legitimat per decidir no s'hauria de resoldre automàticament aplicant l'antic ordre de la Llei 40/1991. Caldrà tenir en compte la normativa civil vigent, les circumstàncies familiars, la normativa funerària aplicable i, especialment, el Reglament del cementiri o del servei funerari corresponent.

Si no hi ha familiars o persones legitimades, la sol·licitud del servei d'incineració pot ser formulada per una altra persona, sempre que pugui justificar satisfactòriament la seva intervenció, d'acord amb el règim aplicable al servei.

Quan existeixi una divergència entre familiars sobre si el cadàver ha de ser inhumat o incinerat, la qüestió pot requerir la interpretació de la normativa civil i funerària aplicable i, si no és possible arribar a un acord, pot ser necessari acudir als mecanismes jurídics corresponents per determinar qui està legitimat per prendre la decisió.